diumenge, 14 de juny de 2015

L'amor no és cec



Que l'amor és cec ho sap tothom: el tòpic s'ha convertit en el centre de la nostra teologia sentimental i causa tanta frustració als seus creients com qualsevol altre dogma.


Per Juan José Conesa. Professor CFA Berguedà

El 19 d'abril vaig assistir al casament d'uns amics que viuen junts des de fa molts anys. Es van conèixer a l'institut, es van enamorar i, quan ell va tornar de la mili, van anar a viure sota el mateix sostre –convivència que ha arribat fins avui i els ha donat una filla–. Es van casar a Can Boixeres, a l'Hospitalet, i mentre se celebrava la cerimònia se'm va ocórrer que els meus amics es mereixien la felicitat perquè havien sabut estimar-se. De vegades, sobretot quan es casen parelles joves, tens la sensació que fins i tot els mateixos contraents són conscients que la seva relació –com la feina, el mobiliari i la resta d'aquest món– és provisional, efímera, fàcil de muntar i desmuntar. En aquestes ocasions jo no puc evitar demanar-me quant aguantarà aquella parella, quants Nadals passaran junts i, per contra, quants Nadals els seus fills trobaran a faltar el pare o la mare. Sovint m'aclapara una sensació de manca d'autenticitat –de farsa consentida i compartida per tots els assistents– que em fa distanciar, i penso, llavors, si aquella cerimònia mereix una celebració tan exultant.

Els meus amics ja havien acreditat que es mereixien l'alegria de tots els assistents i que la festa tenia ple sentit; però, al mateix temps, mentre el mestre de cerimònia feia el seu elogi nupcial, jo pensava que aquella boda era un xic estranya perquè, si el matrimoni és la porta d'entrada a la família, per a què s'han de casar els que, com ells, ja en tenen una? Els meus amics no es casaven per acontentar els pares ni perquè els donessin quinze dies de vacances ni el Sant Sagrament, ni per... Es casaven per regularitzar la seva situació. “Què té això d'estrany?”, pensaran vostès, i tenen raó: la gent sempre es casa per aconseguir quelcom i aquest és un objectiu força freqüent en els matrimonis: regularitzar el que no s’ajusta a la norma social. D’altres ho fan per aconseguir una seguretat econòmica; d'altres encara, una posició social millorada; la major part, un cònjuge amb qui compartir la responsabilitat de pujar la canalla. Els interessos poden ser molt diferents. En algunes tribus africanes, els homes expliquen que es casen per tenir cunyats per sortir de caça amb ells. 

Els objectius del matrimoni són diversos, però el que importa no és per a què es casa la gent, sinó per què ho fa, i només hi ha un motiu legítim. Els meus amics s'estaven casant per aquest motiu: perquè s'estimaven. S'han casat amb tota la il·lusió després de conviure molt de temps. Conviure i estimar-se, respectar-se, entendre's; potser, fins i tot, ser còmplices... Realment, això cal celebrar-ho! Hi ha parelles en què els seus membres s'estimen però no s'entenen i no poden tirar endavant. Hi ha d'altres que s'entenen però no s'estimen i el que creen és una més que una família. Però quan dues persones senten una atracció mútua i aquesta relació qualla durant tant de temps, cal celebrar-ho com un misteri i, al mateix temps, com un triomf de la intel·ligència.

“L'amor és cec...” No és veritat. Aquest tòpic no passa de ser una excusa per abandonar-se a un impuls. L'amor a primera vista no existeix. Existeix l'atracció a primera vista, però per enamorar-se cal acomplir un protocol, seguir una estratègia d’implicació gradual, invertir temps i recursos, no evitar l'altre/a, demostrar accessibilitat i interès, buscar, coincidir, establir una relació i materialitzar-la en converses, riures, sensualitat, etcètera. Hi ha gent que no pot enamorar-se perquè no té el valor d’arriscar; però també és cert que aquell que no vol, no s'enamora. És semblant al que passa amb el tabac: no puc triar que m'agradi o no m'agradi fumar; però sí que sóc lliure d'agafar una cigarreta i encendre-la o no; per molt que els additius estimulants i la propaganda intentin reduir aquesta espurna de criteri autònom al mínim. Ho diu algú que ha evitat enamorar-se quasi tants cops com ha deixat de fumar. 

Els meus amics es van apostar i es van enamorar; van voler estimar-se i ho van saber fer. Això és el que celebràvem a Can Boixeres.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada