dimarts, 7 de juliol de 2015

Per què està tan atent?

 

Vaig conèixer en Xevi el seu primer dia d’escola, d’això fa molts anys. Aleshores, a l’escola pública, els nens començaven amb quatre anys. En Xevi no va plorar, s’estava una mica lluny, contemplant el seu entorn ben atentament, tant que em va fer preguntar: Per què està tan atent?


M. Claustre Cardona. Àvia i logopeda d’Aelfa

Aleshores, feia de mestra d’educació especial (MEE). Aquell primer dia era a l’aula per donar suport a la mestra amb aquells que se sentien tristos o protestaven perquè eren allà. La veritat és que gairebé a cap nen se li va escapar una llàgrima. La majoria venien de l’escola bressol, sabien què volia dir això d’“anar a escola”! Es van anar escampant per l’aula, mirant les joguines posades estratègicament per fer-los venir ganes de jugar. Van necessitar ben poc per posar-s’hi. Diria que tots menys en Xevi, que continuava en el seu lloc estratègic, observant la vida de la classe.  Feia la sensació que anava enregistrant en el seu cervell tota la informació. Vaig acostar-m’hi i vaig oferir–li una joguina. La seva expressió era d’agraïment, però no em va dir res. Jo xerrava per ell, fent-li mil ofertes per fer que s’integrés al grup. Va permetre’m que l’hi acostés, però continuà prenent la mida del seu entorn! Els del Centre Hanen l’haurien etiquetat de “reticent”. No refusava els meus intents d’apropament, no obstant això, amb el gest, la mirada, l’expressió facial, però sense paraules, em va fer saber que ja estava bé com estava. 

La meva feina habitual com a MEE era ajudar els nens que tenien més dificultats en els aprenentatges, donar-los la possibilitat de veure aquells continguts d’una altra manera, més entenedora, amb més temps per practicar-los amb diferents materials. A més, com que estava a punt d’acabar el postgrau en Patologia del Llenguatge a l’Hospital de Sant Pau, aleshores l’únic lloc on es podia estudiar logopèdia, la direcció de l’escola va acceptar que dediqués un espai del meu horari per ajudar els nens amb dificultats de parla i llenguatge. El primer pas, és clar, era poder saber com parlaven cada un dels nens, cosa de vegades no gaire fàcil, sobretot si tenim en compte que jo no era la seva mestra. Vam organitzar-nos per tal de passar més temps a la seva aula i crear vincles amb ells. Necessitava que no em veiessin com una estranya, em calia establir lligams si volia que em parlessin tranquil·lament i jo pogués estar ben segura que com ho feien era com ho sabien fer. Així podria veure a quins nens calia ajudar en el llenguatge. 

D’aquell grup recordo en Pau. Parlava molt, tenia moltes ganes de fer-te saber coses, però... com era de difícil entendre’l! Només se sentia el so de la t combinada amb totes les vocals. Era ben enrevessat saber què et deia! En Xevi no, en Xevi pronunciava molt bé les paraules, però parlava poc, molt poc. Una paraula, dues, potser fins i tot tres, però no feia construccions gramaticals, no combinava les paraules per fer frases..., el seu llenguatge semblava més el propi d’un nen més petit i no el d’un nen de quatre anys fets. I resultava estrany! En les coses en què no calia fer servir el llenguatge semblava molt llest, feia servir estratègies que els altres no feien servir. Dibuixava amb detall què havia fet el cap de setmana. Després intentava explicar-t’ho amb paraules, sons, onomatopeies, petites estructures mal construïdes... mentre t’assenyalava amb el dit el que havia dibuixat. Era clar que volia comunicar, que al seu cap hi havia representat un esdeveniment que havia viscut i que podia seqüenciar-lo, però les paraules se li feien fugisseres, no sabia com fer-les servir. No sabia com ajudar-lo, no entenia què li passava! 

En una jornada d’Aelfa, el Dr. Miquel Serra i la Dra. Laura Bosch, de la UB, parlaren de les importants dificultats lingüístiques que mostren alguns nens sense que es puguin atribuir a pèrdua auditiva, a baixa intel·ligència, a dany cerebral o a trastorn emocional. En diuen un trastorn específic del llenguatge (TEL). En Xevi podia ser un nen amb TEL! El Dr. Serra, en un dels seus articles, inclou l’adaptació de Words, poesia escrita per Brian Patten per al 1r Simpòsium sobre TEL (1987). “Sóc molt llest però els mots m’espanten / Els mots són malvats, furtius, mentiders / A voltes, entendre’ls em fa plorar / Els mots fan mal, els mots són arreu i m’arriben a ruixades a la cara / No sé per què però els mots em fan plorar...” (Proceedings 1st International Symposium.-AFASIC). Clara descripció del que els passa als nens amb TEL. En Xevi podria expressar el mateix! Continuarem parlant-ne!

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada