dilluns, 30 de novembre de 2015

Eines per volar

Il·lustració de Liliana Fortuny

Al·lots és una llibreria infantil i juvenil de Barcelona que pretén ser un espai on nens, nenes i adolescents fins a divuit anys es trobin com a lectors. És una llibreria de dimensions humanes, petita, especialitzada i amb ganes de ser punt cultural de l’esquerra de l’Eixample. Per a ells és molt important el barri.


Per Amparo Solís. Realitzadora de Benecé

Ens asseiem amb Paula Jarrín a xerrar mentre prenem un cafè. El primer llibre que va llegir va ser el de l'Alícia, que encara avui és el seu personatge preferit. És historiadora, però el seu camí la va anar portant cap al món del llibre. Compulsiva i àvida de lletres, quan llegeix té, fins i tot, més d'un llibre obert a la vegada... Ens diu: “A vegades agafo el bus que fa el trajecte més llarg per poder llegir més…”

Com s'ha d'apropar el nen al llibre?
El llibre és una porta oberta al món que s'obre i que captiva pel que hi ha a l'altra banda... Els més petits se'l mengen. Una mica més grans, acompanyats, comencen a descodificar la il·lustració: un sol, una taula... La mateixa descodificació d'imatges que, després, els porta a la lectoescriptura: un pal amb un punt és una i... I per als més grans és una porta a llocs on mai estaran, a personatges que mai coneixeran... A qui no li agrada que li expliquin una bona història? Molts pares deixen d'explicar històries als nens quan tenen set o vuit anys perquè ja són grans... No! Cal continuar fent aquesta lectura en veu alta. És el moment de la tribu davant del foc. És molt més que el moment de la lectura. 
Es publica massa?
Sí, massa. No podem tenir en un mes cent novetats editorials perquè es cola molta cosa dolenta. Hi ha editorials que ho saben fer molt bé i d'altres que segons com editen dius: “Aquí hi ha manca d'ofici.” A més, no se li dóna temps al llibre. Els llibres han de transitar a poc a poc. És molt trist que ens quedem amb llibres descatalogats per posar una novetat. Hauríem de fer un pensament per no perdre llibres, que la conselleria de Cultura pugui protegir el patrimoni de llibres i autors d'aquest país. Hi ha molt mala literatura que el que fa és que es perdin lectors pel camí. 
Com es pot estimular les famílies perquè visitin més les llibreries i llegeixin més?
L'amor a la lectura i a les llibreries cal fomentar-lo des de molts àmbits. Primer: les grans editorials han de deixar de distribuir a les escoles i deixar que les escoles, amb els nens, vinguin a les llibreries de barri a remenar. L'editorial ha de deixar de vendre a les escoles llibres amb descomptes que estan fora de la llei i contra els quals la petita llibreria no pot competir. El problema no són els trenta-cinc llibres que es deixen de vendre: són les trenta-cinc famílies que ja no entren a la llibreria a buscar el llibre que han de llegir per a l'escola. Vet aquí el veritable problema! Segurament és l'únic moment -anar a comprar el llibre de l'escola- en què passarien per la botiga. Cal deixar de veure les llibreries com un lloc on els llibres no es poden tocar. No! Són un espai viu i de cultura on pots xerrar amb el llibreter, buscar consell.... I si algú vol llegir el conte, que el llegeixi. Tota la resta ja vindrà. Hem de trobar temps per compartir, i una bona sortida en família és “Anem a escollir els llibres que llegirem aquest mes o aquest trimestre”, encara que només sigui un. És una bona excusa. O anar a la llibreria a escoltar un conte. No cal que el compreu. Un altre problema és que la gent trobi avorrida la lectura... Tots els lectors que estem perdent ara, d'aquí a uns quants anys, deixaran les llibreries buides.
Si per a aquesta generació la lectura és avorrida, per als seus fills ho deu ser encara més…
Ens estem convertint en un país pobre i fàcil de dominar. Com menys eines tens per pensar, per volar..., menys lliure ets. Això és així. L'equació és terriblement perfecta. Una cosa que seria molt bona és que els estudiants de magisteri fossin lectors. Qui no s'estimi la lectura no pot ser mestre. Un dia vaig tenir una clienta que em deia: “La meva filla està estudiant per mestra, però no li agrada la lectura.” Jo vaig pensar: “Malament anem!” Perquè és en la lectura on es troba l’espai per tornar a veure el món amb ulls de nen, però des del punt de vista d'adult. Obrir la porta i tornar a viure i a connectar amb els nens petits i fer rucades amb els fills. Que l'editorial es dediqui a fer llibres i que la llibreria es dediqui a vendre'ls a les escoles, a les biblioteques, a les famílies... Que ens deixin fer la nostra feina.

divendres, 27 de novembre de 2015

Els Huguis a Jo no he sigut

Els Huguis gairebé sempre s’entenien bé. Fins que un dia en Gilbert els va trobar discutint. “Per què discutiu?”, “Jo no he sigut”, “Ha començat ell!” Quin embolic! Quan els demana per què discuteixen, ningú no és capaç d’explicar-li-ho. De fet, ningú no recorda el motiu de la discussió; aquesta pregunta, que havia de servir per aclarir les coses, acaba provocant que la discussió vagi augmentant. Com se les empescarà en Gilbert per aturar aquesta bola de neu? Tot i ser senzilla, la història que Jeffers descriu a Els Huguis a Jo no he sigut és plena de significat, ens fa reflexionar sobre aquelles vegades que ens llancem a discutir sense recordar el motiu i que preferim culpar-nos els uns als altres en comptes d’intentar arreglar-ho. I tan senzilla com la història són les il·lustracions, minimalistes i de línies netes; però aquesta senzillesa aparent amaga una gran habilitat per expressar les emocions dels Huguis, dibuixats amb quatre ratlles. El centre d’atenció són les bafarades que reflecteixen la discussió dels personatges, on l’autor substitueix les paraules per significatius gargots de colors i tècniques diferents. Un llibre per descobrir als més petits una perspectiva diferent de les discussions, l’humor surrealista, la tendresa i els valors com a rerefons.
A partir de 4 anys
Oliver Jeffers 
Ed. Andana

dijous, 19 de novembre de 2015

L'Arboç

El Baix Penedès es caracteritza pels contrastos en el paisatge. Combina zones altament urbanitzades a la costa amb espais a l’interior on la natura i el patrimoni cultural permeten realitzar caminades i rutes en bicicleta. La vinya, les oliveres i els garrofers i els murs i cabanes de pedra seca són el tret distintiu del territori.



LA GIRALDA
Després del seu viatge de noces a Andalusia, on va quedar entusiasmat per l’arquitectura àrab, Joan Roquer i Marí va voler reproduir a la seva residència d’estiu els elements que més el van sorprendre. L'obra va finalitzar l'any 1908. L’element més destacat és la reproducció de la Giralda de Sevilla, amb una altura de 52 metres, que ha esdevingut un dels elements més emblemàtics de la vila. Hi ha també una rèplica del Pati dels Lleons de l’Alhambra i del Saló d'Ambaixadors de l’Alcàsser de Sevilla. Pel que fa a la decoració, predominen els arcs de ferradura, els arcs lobulats i els arabescos. Tots els elements decoratius, així com els materials utilitzats, segueixen fidelment els models originals a partir de les fotografies fetes durant el viatge a Andalusia.
Més informació
L’Arboç
Dissabtes a les 12h, visita guiada.
Tel. 977 993 601 / 934 534 190

Per tastar: Cal fer esment de la coca enramada amb espinacs i mongetes o amb la variant de llom de porc o arengades a la brasa. Aquests plats demanen l'acompanyament d'un bon vi o cava de la DO Penedès. A la part més muntanyosa hom pot tastar les graellades de carn amb rovellons.
Entre les postres, els bufats, en tot temps, i les orenetes per Quaresma.

EL CAU DEL TAURÓ
El Cau del Tauró està considerada com una de les col·leccions més importants d’Europa i la tercera del planeta sobre el món del tauró. S’hi poden veure taurons vius i dissecats, mandíbules grans i petites, i més de 100 espècies d’aquest formidable i temut animal, amb un fons patrimonial de més de 80.000 peces relacionades amb el món dels taurons. Sabíeu que no tots els taurons tenen les dents afilades? N’hi ha uns que les tenen en forma de pedres per moldre: han de trencar les petxines per poder menjar. I sabíeu que canvien fins a 30.000 dents durant tota una vida? O que la pell del tauró és tan aspra que abans d’existir el paper d’escata els ebenistes la utilitzaven per polir la fusta? Una visita per als que vulguin descobrir el món dels taurons amb tot detall!
C / Muralla, 23. L’Arboç
Dissabtes de 17 a 20 h i diumenges d’11 a 14 h amb reserva prèvia
Tel. 600 742 178 / 977 167 725

La increïble història de... la tieta terrible

La Stella és una nena aristòcrata, educada, ingènua i entremaliada, que veu la seva vida abocada al desastre quan ha de conviure amb la seva tieta Alberta, una donota monstruosa i dominant que odia la seva neboda. Viuen a Saxby Hall, una mansió senyorial que ha pertangut a la família des de fa segles i de la qual la Stella n’és l’hereva, però la tieta Alberta està disposada a totes les maleses més cruels i hilarants per tal de quedar-se la casa i desempallegar-se de la nena. La Stella només té l’ajut del Sutge, un fantasma que viu dins les xemeneies de Saxby Hall. Aquest amic especial la protegirà de la tieta i li salvarà la vida. En aquesta història, l’autor s’atreveix amb la complexitat de les relacions humanes entre persones de classes socials diferents. La Stella pertany a una família rica, mentre que el Sutge és orfe i s’ha criat en un orfenat. Els dos personatges aprenen a valorar les virtuts de l’altre i s’ajuden. És coneguda la passió de l’autor per la literatura del mític Roald Dahl. Els personatges de la Stella i la tieta Alberta guarden paral·lelisme amb els personatges de Dahl, la Matilda i la cruel directora de l’escola, la Srta. Trunchbull. Walliams treballa una història tendra i farcida de moments inoblidables. 
De 8 a 12 anys
David Walliams i Tony Ross 
Ed. Montena

"Però, per què li passa?"

 

Dies enrere vaig trobar la Maria. Havíem treballat juntes a l’escola quan a en Xevi li van diagnosticar trastorn específic de llenguatge. Em va confessar que sovint es preguntava per què li passava.


Per M. Claustre Cardona. Àvia i Logopeda d’AELFA
 
Tampoc ara he estat capaç de donar-li una explicació. Segons Leonard, possiblement qui més ha escrit sobre aquest trastorn, ja fa molts anys que professors i terapeutes han anat manifestant la seva sorpresa i desànim davant d’un grup de nens amb importants problemes amb el llenguatge oral a qui no se’ls pot adjudicar cap de les causes habituals que impedeixen el seu aprenentatge: no presenten dany cerebral, tampoc són sords, el seu grau d’intel·ligència és dins la normalitat i no mostren dificultats de relació social. Al llarg de tots aquests anys, s’han donat noms diferents a aquest trastorn, però des de finals dels setanta hi ha l’acord tàcit d’anomenar-lo trastorn específic de llenguatge, sovint abreviat com a TEL. Amb la paraula “específic” es vol remarcar que no hi ha cap causa de les que s’han considerat com a determinants en l’aprenentatge del llenguatge. 

Aquesta etiqueta esqueia bé a en Xevi, el meu primer alumne amb TEL. Les moltes estones que vam passar junts treballant per facilitar-li el llenguatge em van fer veure que realment era un noi llest i que no tenia cap problema de relació, sobretot quan els altres van aprendre a interpretar-lo i ell va perdre la por de no ser entès. Vaig descobrir com intentava minimitzar les seves dificultats de comprensió: feia internament hipòtesis sobre què podia haver dit jo! Per exemple, si jugàvem amb els cotxes, utilitzava el que fèiem en aquell moment amb els cotxes per deduir què li podia haver preguntat. Me’n vaig adonar un dia que el vaig gravar. Teníem cotxes de diferents colors, fèiem carreres. Quan ja recollíem, vam parlar del que havíem fet. Vaig comentar-li que hi havia un cotxe que sempre guanyava. De seguida va agafar-lo per mostrar-me’l. I vaig afegir: “I hi ha un altre cotxe que no ha guanyat mai.” Va mostrar-me el mateix cotxe. Vaig insistir: “No, aquest no! Busca el cotxe que no ha guanyat mai”, i per la seva cara em vaig adonar que no sabia què li demanava. Vaig reduir el meu llenguatge: “NO guanya MAI”, allargant el “no” i el “mai” i acompanyant-me amb el gest. Aleshores sí! Em va sobtar que necessités una estructura tan inicial per entendre’m. Vaig pensar que potser “fer carreres” per a un nen de quatre anys volia dir “guanyar la carrera” i això havia predominat davant la meva demanda de “no guanyar”. Si es feien carreres era per guanyar! En fi, el que sí que em mostrava era que el missatge lingüístic era molt feble, no li aportava significació. En un treball de recerca posterior sobre la comprensió d’un grup de nens de 6 a 9 anys amb diagnòstic de TEL, vaig trobar exemples similars d’incomprensió que no van fer més que demostrar com el llenguatge estava afectat ja des de la seva comprensió. 

La Maria, però, insistia a saber què li passava. El mateix es pregunten els investigadors. Les recerques es mouen entre tres grans factors. Per una banda, s’han fet molts estudis genètics. S’han trobat més familiars amb dificultats de llenguatge en els nens amb TEL que no en els controls. També alguns dels estudis amb bessons mostren aquest factor genètic. S’han fet noves hipòtesis de caràcter neurològic, pensant en dificultats subtils que ara, potser, les noves eines permeten detectar. I s’ha aprofundit en les interaccions entre nen i pares. Tot i que hi ha senyals dels diferents factors que hi puguin influir, cap d’ells, tot sol, representa una explicació clara del perquè de les dificultats. Caldrà continuar buscant. Mentrestant, és important detectar les dificultats com més aviat millor i intervenir-hi. Tractaments que facilitin l’ús repetit i continu de formes lingüístiques, que aquestes es facin servir dintre de les seves pròpies emissions i que destaquin per la seva funcionalitat, donen resultat. Per Leonard, “el fet que els nens es beneficiïn d’una entrada de llenguatge ideal ens diu que, independentment de la causa del seu trastorn, el seu sistema d’aprenentatge de llenguatge és més aviat ineficient o immadur i no pas fet malbé”. 

Una porta a l’esperança!

Podeu trobar més informació a la pàgina web de l'Associació Trastorn Específic del Llenguatge de Catalunya i als vídeos de RalliCampaign de Youtube

dimarts, 10 de novembre de 2015

El Priorat

El Priorat forma part de les comarques de la Catalunya Nova, el territori ocupat pels sarraïns fins al s.XII. Conserva vestigis d’èpoques pretèrites, com la fortalesa sarraïna de Siurana, a l’interior de la qual s’hi han trobat les restes d’una de les mesquites més antigues de Catalunya.


LA CARTOIXA D'ESCALADEI
La cartoixa d'Escaladei està situada al fons d'una vall protegida per la serralada del Montsant. En aquest tranquil espai els monjos cartoixans van seguir un model de vida marcat pel silenci i l'oració. La cartoixa es va fundar el 1194 amb el propòsit de fixar un poblament en terres acabades de conquerir. Les donacions i compres que es van produir posteriorment van convertir la cartoixa en un gran senyor feudal, ja que va arribar a posseir un ampli territori que coincideix amb l'actual comarca del Priorat. Escaladei va ser la primera cartoixa de la península i va intervenir en la fundació de moltes de les que es van crear posteriorment. El prestigi i la influència de què gaudia van fer que Escaladei visqués un període d'esplendor entre els segles XVI i XVII.
Camí de la Cartoixa, s/n
Escaladei - la Morera de Montsant
Tel. 977 82 70 06
Tancat els dilluns no festius, el 25 i 26 de desembre i l'1 i 6 de gener

Per tastar:  Conills, caragols, suquets, bolets i rovellons del Montsant, truites amb suc, bacallà i tonyina salada. Els romescos, marca d’una cuina. Sopes, brous i escudelles. I sempre, la presència del vi, intens, amb el seu punt agradablement aspre. I per postres, els cócs ràpids, el codonyat i el pa de figa que ens fa retrobar amb el Mediterrani.


PARATGE PRIVILEGIAT
Als Guiamets s’han trobat restes del paleolític superior (sílex), que demostren que l’home hi ha habitat des de l’antiguitat. Els primers pobladors van servir de guies als comerciants de la ciutat francesa de Metz, que venien a comprar vi. D’aquesta relació va sorgir el nom del poble: de Guia-Metz va derivar al nom actual dels Guiamets. Aquest petit poble té una curiosa font que simbolitza l’arribada de l’aigua corrent al poble, l’any 1911. A l'embassament dels Guiamets podreu gaudir de la natura i relaxar-vos enmig de l'encantador paisatge, a més de descobrir la seva fauna: bernats pescaires, martinets, corbs marins, ànecs collverds i molts més. Podeu portar-vos un pícnic o també teniu la possibilitat de dinar amb el servei de restaurant. Aneu a gaudir de la natura en un lloc idíl·lic.
Ajuntament dels Guiamets
C/ Església, 2
Tel. 977 41 31 10

L'autobús

Avui, la Clara agafa l'autobús. Serà el primer viatge que farà sola, i per això la seva mare l'acompanya a la parada, veu com puja al vehicle i s'acomiaden. La Clara no té dubte que serà molt divertit. L'autobús és un conte infantil que us encantarà als amants dels llibres il·lustrats per als més petits. A mesura que l'autobús va fent parades, pugen nous passatgers i passen "coses". Cada animal que viatja al costat de la Clara té el seu objectiu i queda plasmada la seva manera de ser: un peresós dorm en el seu seient, una àvia gata teixeix una bufanda, dues conilletes tornen a casa... Cal prestar molta atenció a les imatges que es van succeint per veure què va canviant a cada pàgina. Com en la vida real, el bus també té hores punta i moments en què les pàgines desborden de passatgers, cadascun amb la seva particular manera de romandre en el vehicle: passatgers grans, passatgers diminuts, passatgers que transporten una càrrega molt gran... o fins i tot algun o altre murri que vol escamotejar una cartera... El to no deixa de ser agradable, festiu, lúdic… en definitiva, un llibre tranquil! El millor és obrir les pàgines i deixar-se portar en aquest trajecte quotidià ple d’animalons i alguns petits misteris per resoldre. 
Edat: A partir de 3 anys
Marianne Dubuc
Ed. Tramuntana
 


Construir mirades


El cinema és un art pròxim i una de les activitats que més ocupen el nostre oci a qualsevol edat. Darrere seu hi ha professionals que no només realitzen pel·lícules, sinó que seleccionen, programen i tenen en compte col·lectius als quals no els és fàcil accedir-hi.


Per Amparo Solís. Realitzadora de Benecé
 
Pack Màgic és, segons el seu lema, “una distribuïdora de cinema infantil, tranquil i en català” que es planteja com a objectiu augmentar la sensibilitat dels infants i, al mateix temps, ensenyar a valorar el cinema. Pack Màgic forma part de Drac Màgic, cooperativa de mitjans audiovisuals que va néixer als anys 70, amb una llarga experiència en cinema: cinema de dones, cinema i pedagogia, i altres projectes com Construir Mirades... de fet van doblar la primera pel·lícula infantil al català: La Ventafocs de Václav Vorlíček.
 
Per què cinema infantil?
Perquè ens interessa molt la pedagogia i l’ensenyament del cinema des de petits i petites. Contribuir a “construir mirades” cap al llenguatge cinematogràfic, amb tallers a la filmoteca, a les escoles, fent visionats conjuntament amb cinefòrum i tallers d’animació, de muntatge, de so... En definitiva, que els infants puguin tenir un criteri ampli, que puguin veure pel·lícules amb molta publicitat i molt de pressupost, però també altres tipus de cinema, històries que tinguin un potencial cultural molt fort... És a dir, que puguin veure tot tipus de cinema.
Cinema tranquil?
El cinema tranquil ha existit tota la vida: sense estridències, sense accions i muntatge frenètics. Són històries rurals o urbanes amb un ritme més natural, i un muntatge més harmoniós, que respira, que permet el silenci moltes vegades. Això no vol dir que les pel·lícules siguin avorrides, ni de bon tros, perquè hi ha acció, aventures i personatges de tots tipus.  
Els vostres objectius?
Que el cinema pugui arribar al màxim de públic possible. Vam veure, per exemple, que els infants més petits no tenien oferta. De fet, moltes pel·lícules les distribuïm o en comprem els drets i les doblem al català (pensant en les necessitats que tenen aquests infants); llargmetratges que tenen 50 minuts (o bé que estiguin dividits per capítols perquè els infants petits puguin seguir la història); minihistòries que comencen i es tanquen (perquè ells puguin respirar). També ens hem volgut obrir al col·lectiu d’infants amb dificultats auditives -que sembla que siguin invisibles per al cinema-. Subtitulem les pel·lícules amb un criteri d’accessibilitat: els subtítols són més grans, en diferents colors segons el personatge que parli... D’aquesta manera fomentem la seva pràctica lectora: malgrat que els infants no sàpiguen llegir del tot bé, enriqueix el seu vocabulari. Hi ha un altre col·lectiu que hem atès especialment: infants amb dificultats visuals. Les nostres pel·lícules estan sincronitzades amb una aplicació promoguda per la Generalitat de Catalunya que es diu ArtAccés i que, si vas al cinema, l’app es sincronitza amb la pel·lícula i hi tens l’audiodescripció. D’aquesta manera, infants amb limitacions visuals poden anar seguint la pel·lícula.
Com definiries el vostre catàleg?
Respecte al catàleg, tenim dues línies de treball: per una banda, la de les estrenes internacionals (pel·lícules que no s’han estrenat a Catalunya ni al territori espanyol) i, per una altra banda, tenim la línia de treball de la recuperació de clàssics (que a nosaltres ens agrada pensar que és el rescat de pel·lícules que encara tenen vigència i valor narratiu i han quedat en l’oblit per temes tècnics o perquè estan oblidades en un magatzem). Quan vam començar a construir el catàleg ho vam fer com si fóssim una editorial cinematogràfica, per dir-ho així. La idea era tenir un catàleg editorial, però de pel·lícules; que les pel·lícules tinguessin, també, continguts transversals; intentar tenir varietat dintre del que és el catàleg de Pack Màgic: que no hi hagi una uniformitat. Per això, precisament, ens agradaria que cada pel·lícula fos com un món propi, que encara que hi hagi una línia, la nostra marca ha de quedar darrere de les pel·lícules, és a dir, que cada pel·lícula tingui la seva pròpia vida.
Treballeu per tot Catalunya?
Ens interessa molt ara treballar amb nous públics i també amb els consolidats. A Barcelona, hi ha molt soroll d’ofertes culturals, però Catalunya és molt gran i volem que totes les estrenes i tots els clàssics arribin arreu del territori. Sovint trobem un buit pel que fa a la programació cinematogràfica que tingui com a nord principal la qualitat cultural. Nosaltres estem en aquesta aposta.

dimarts, 3 de novembre de 2015

Os de Balaguer

L’origen d’Os es deu a la fortificació musulmana existent ja en el segle IX. El castell d’Os va ser una fortificació destacada en les baralles que durant els segles XII i XIII van enfrontar els comtes d’Urgell amb els Cabrera.


COVA DELS VILARS
Descobreix l’art rupestre, un enclavament Patrimoni de la Humanitat. Vint-i-nou figures fetes amb traços simples i tintes planes: el negre i els vermellosos. Una primera interpretació situaria aquestes obres dins de l’edat del bronze (1800-650 aC). L’escena més suggestiva està formada per tres figures humanes, dues dones i un home. Alguns autors interpreten el conjunt com una dansa de la fecunditat. Una altra figura humana és interpretada com un recol·lector. Els quadrúpedes són el grup més representat en diferents estils i tècniques. Es fa fácil d’identificar a quina espècie pertany cadascun. Destaquen una cérvola i dos cànids, que s’ha interpretat com una escena de cacera. La visita és guiada,  i per un màxim de 10 persones.
Tu i Lleida, S.L.
C/ Sant Antoni, 4. Os de Balaguer
Tel. 973 438 232
Horari: Diumenges, a les 10.30 h.

Per tastar: Les coques de recapte s’elaboraven en l’època dels romans i la tradició s’ha anat consolidant. Antigament, els agricultors tenien el costum de pastar el pa a casa seva. D’aquesta massa, se’n separava una mica per fer coques planes, hi col·locaven al damunt les hortalisses i després les coïen amb una mica d’oli d’oliva al forn.

MONESTIR DE LES AVELLANES
El monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes està situat en el marc d’un conjunt territorial i paisatgístic anomenat els Aspres del Montsec. Un territori amb arrels prehistòriques, i porta d’entrada al Prepirineu. El monestir de les Avellanes està dotat de construccions d’alt valor artístic. Ens han arribat als nostres dies el claustre romànic, del segle XII, que és la part més antiga del monestir, seguida de la sala capitular, del segle XIII, que ja conté elements de transició al gòtic. L’església gòtica és l’element més destacable de la reforma que va viure el monestir al segle XIV. Dintre l’església hi ha el panteó dels comtes d’Urgell, format, fins al 1906, per uns sepulcres de gran valor artístic, i que avui es troben al Metropolitan Museum de Nova York.
Monestir de les Avellanes
Ctra. C-12, km 181. Os de Balaguer
Tel. 973 43 80 06

Mitjà

Hi ha una gran diferència entre el que els germans grans i els germans petits poden fer, però què es pot fer quan un és el germà mitjà? L’àlbum ens explica la història de tres germans óssos centrant-se en el germà mitjà. Els pares dels tres óssos Mitjà de vegades estan més atents als altres germans, un els pot ajudar més en les tasques i l’altre necessita més atenció. Portar aquesta vida de vegades anodina el fa posar trist, no vol ser el mitjà. Susanna Isern, psicòloga a més d’escriptora, ens parla de l’autoestima d’aquells que mai no criden l’atenció, dels que per la seva condició no destaquen, de l’acceptació d’un mateix, de la necessitat de compartir. També pot servir de reflexió, per a aquelles persones que per alguna raó poden creure’s millors que les altres. El text, senzill i molt ben narrat, és acurat i amb les paraules justes. Les il·lustracions de la quebequesa Manon Gauthier estan realitzades a partir del collage, el dibuix fresc i la taca a partir de diferents materials. La tècnica genera divertides possibilitats plàstiques que Gauthier aprofita. Una narració evocadora en què la solució als problemes que se li plantegen a una família d'óssos està en qui no destaca, i que, alhora, és únic i irrepetible.
Edat recomanada: A partir de 5 anys
Susanna Isern i Manon Gauthier
Ed. La Fragatina


Una línia molt fina

Il·lustració de Raquel Aparicio del curtmetratge "La Reina de la Neu", disponible a >benecé online

La línia que separa la realitat de la ficció se’ns fa gruixuda, molt gruixuda, gairebé un abisme insalvable, un mur altíssim. La realitat és evident i palpable, i la fantasia és... intangible, un producte de la ment, impossible de tocar. 


Per Elisabeth Ulibarri. Explicadora d’històries 

Quan diem: “Vet aquí que hi havia una vegada...”, una frase tan inconcreta que, de fet, no diu res, aleshores ens sentim transportats i aquesta frontera entre la realitat i la fantasia s’empetiteix fins a desaparèixer i, inevitablement, ens sentim abocats al món de la fantasia, de la ficció. 

Els adults sovint ens resistim a deixar-nos-hi arrossegar, però no dubto que tots, abans o després, sucumbim, i allò que és irreal i impalpable va prenent forma dins de la nostra ment, i allò que és mentida, una novel·la, una pel·lícula, un conte, sols un conte que pren vigència fònica, esdevé real dins del nostre pensament, de la nostra imaginació. Pensament i imaginació que no podem tocar, però, si tant en parlem, deu ser que tots en tenim i, si és així, deu ser que són reals, i de fet condicionen les nostres emocions i el nostre caràcter. 

Si aquest fenomen, davant de la narració, passa amb els adults, amb els nens l’efecte encara és més gran. Allò que succeeix en els contes pot ser viscut per ells sense risc immediat, però amb intensitat. Els nens es fonen en un amb els personatges amb els quals empatitzen i, aleshores, les vivències i les emocions dels protagonistes de les històries són compartides en primera persona pels nens.

Per tot això, quan expliquem o llegim contes als nens, penso que és important fer-ho de manera conscient, perquè a voltes allò que a nosaltres ens sembla un simple divertiment, per a ells és més transcendent i els està ajudant o influint a l’hora de créixer i de formar-se com a persones. De vegades, si no ens aturem un moment a veure què és el que els explicarem, els podem estar comunicant valors o conceptes que no són els més adients al nostre parer, o d’acord amb la nostra escala de valors, o potser, sense voler, els podem ajudar a interioritzar idees i, fins i tot, arquetips contraris al que realment voldríem fer-los arribar, o, encara més important, al que pensem que poden necessitar.

Per exemple, un príncep blau (trist, en definitiva), sempre blau i sempre valent, obligat a rescatar princeses, està transmetent un model o un estereotip que, potser, no és el que considerem més adient per als nostres fills i filles. Un altre exemple, per mi molt clar, seria una dona d’aigua que renuncia a la seva pròpia identitat, fins i tot a la seva essència, per un príncep tristament blau. Si a la dona d’aigua li surt malament, la història resulta trista, però encara rai, la moralitat, el missatge que al final transmetem, per a mi seria vàlida; però si li surt bé, a mi em resultaria inacceptable que el meu fill o la meva filla creixessin, ni mínimament, amb el concepte que la renúncia absoluta a ells mateixos pot ser un camí vàlid cap a la felicitat i el benestar personal. Un missatge així, que està present en algunes històries, al meu parer i d’acord amb la meva escala de valors, cal passar-lo pel sedàs, desgranar-lo i analitzar-lo bé amb els nostres fills tinguin l’edat que tinguin, perquè un concepte que a mi em sembla que pot ajudar a malbaratar la seva seguretat i la seva autoestima no es vagi instal·lant en el seu subconscient, ni poc ni molt. 

Per tant: Contes per anar a dormir?, sí, sempre, com més millor, però sempre des de la consciència i tenint com més clar millor el que estem transmetent. Si cal, fent una reflexió al final de la història. Aquesta reflexió és important fer-la amb els nens, que donem junts l’opinió i en parlem. Fer la reflexió ens ajuda a ser crítics i a anar, també els menuts, prenent consciència d’allò que ens va arribant de l’exterior. Ens ajuda a saber analitzar les informacions que contínuament rebem, a encaixar i posar els conceptes al seu lloc. 

Penso que tot això que us convido a fer en aquest article, i que està escrit des de la humil opinió d’una explicadora d’històries (jo mateixa), és important, perquè la vivència quan escoltem un conte pot ser molt intensa i, realment, la línia entre la realitat i la ficció, sovint, és molt fina i de vegades s’esborra fins al punt de desaparèixer.