dimarts, 3 de novembre de 2015

Una línia molt fina

Il·lustració de Raquel Aparicio del curtmetratge "La Reina de la Neu", disponible a >benecé online

La línia que separa la realitat de la ficció se’ns fa gruixuda, molt gruixuda, gairebé un abisme insalvable, un mur altíssim. La realitat és evident i palpable, i la fantasia és... intangible, un producte de la ment, impossible de tocar. 


Per Elisabeth Ulibarri. Explicadora d’històries 

Quan diem: “Vet aquí que hi havia una vegada...”, una frase tan inconcreta que, de fet, no diu res, aleshores ens sentim transportats i aquesta frontera entre la realitat i la fantasia s’empetiteix fins a desaparèixer i, inevitablement, ens sentim abocats al món de la fantasia, de la ficció. 

Els adults sovint ens resistim a deixar-nos-hi arrossegar, però no dubto que tots, abans o després, sucumbim, i allò que és irreal i impalpable va prenent forma dins de la nostra ment, i allò que és mentida, una novel·la, una pel·lícula, un conte, sols un conte que pren vigència fònica, esdevé real dins del nostre pensament, de la nostra imaginació. Pensament i imaginació que no podem tocar, però, si tant en parlem, deu ser que tots en tenim i, si és així, deu ser que són reals, i de fet condicionen les nostres emocions i el nostre caràcter. 

Si aquest fenomen, davant de la narració, passa amb els adults, amb els nens l’efecte encara és més gran. Allò que succeeix en els contes pot ser viscut per ells sense risc immediat, però amb intensitat. Els nens es fonen en un amb els personatges amb els quals empatitzen i, aleshores, les vivències i les emocions dels protagonistes de les històries són compartides en primera persona pels nens.

Per tot això, quan expliquem o llegim contes als nens, penso que és important fer-ho de manera conscient, perquè a voltes allò que a nosaltres ens sembla un simple divertiment, per a ells és més transcendent i els està ajudant o influint a l’hora de créixer i de formar-se com a persones. De vegades, si no ens aturem un moment a veure què és el que els explicarem, els podem estar comunicant valors o conceptes que no són els més adients al nostre parer, o d’acord amb la nostra escala de valors, o potser, sense voler, els podem ajudar a interioritzar idees i, fins i tot, arquetips contraris al que realment voldríem fer-los arribar, o, encara més important, al que pensem que poden necessitar.

Per exemple, un príncep blau (trist, en definitiva), sempre blau i sempre valent, obligat a rescatar princeses, està transmetent un model o un estereotip que, potser, no és el que considerem més adient per als nostres fills i filles. Un altre exemple, per mi molt clar, seria una dona d’aigua que renuncia a la seva pròpia identitat, fins i tot a la seva essència, per un príncep tristament blau. Si a la dona d’aigua li surt malament, la història resulta trista, però encara rai, la moralitat, el missatge que al final transmetem, per a mi seria vàlida; però si li surt bé, a mi em resultaria inacceptable que el meu fill o la meva filla creixessin, ni mínimament, amb el concepte que la renúncia absoluta a ells mateixos pot ser un camí vàlid cap a la felicitat i el benestar personal. Un missatge així, que està present en algunes històries, al meu parer i d’acord amb la meva escala de valors, cal passar-lo pel sedàs, desgranar-lo i analitzar-lo bé amb els nostres fills tinguin l’edat que tinguin, perquè un concepte que a mi em sembla que pot ajudar a malbaratar la seva seguretat i la seva autoestima no es vagi instal·lant en el seu subconscient, ni poc ni molt. 

Per tant: Contes per anar a dormir?, sí, sempre, com més millor, però sempre des de la consciència i tenint com més clar millor el que estem transmetent. Si cal, fent una reflexió al final de la història. Aquesta reflexió és important fer-la amb els nens, que donem junts l’opinió i en parlem. Fer la reflexió ens ajuda a ser crítics i a anar, també els menuts, prenent consciència d’allò que ens va arribant de l’exterior. Ens ajuda a saber analitzar les informacions que contínuament rebem, a encaixar i posar els conceptes al seu lloc. 

Penso que tot això que us convido a fer en aquest article, i que està escrit des de la humil opinió d’una explicadora d’històries (jo mateixa), és important, perquè la vivència quan escoltem un conte pot ser molt intensa i, realment, la línia entre la realitat i la ficció, sovint, és molt fina i de vegades s’esborra fins al punt de desaparèixer.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada