divendres, 5 de febrer de 2016

La meva mestra té nòvia

Il·lustració de Serxio Huelin

 

Un dels temes més debatuts i tractats a les escoles avui en dia és la diversitat. Es pot abordar realment la normalització de les diferències amb un agent escolar que encara avui es presenta i es concep com un arquetip que encarna un model social tradicional?


Per Anna Torralbo. Mestra d’anglès a l’Escola del Mar

Mestres homosexuals, bisexuals, transgènere, ben segur que a més d’un el sorprendrà i xocarà llegir això, però no hauria de ser així: si realment volem construir una escola inclusiva, s’ha de fer des de totes les perspectives; d’una altra manera, el fracàs està assegurat o, si més no, serà una hipocresia. L’escola, com bé tothom sap, és un sistema lent al qual li costa integrar els canvis que tan ràpidament es donen a la societat. És cert que no és fàcil mantenir i conjugar tradició i innovació, i l’heterogeneïtat guanya terreny, per tant, com més ràpid l’assolim millor. Cal remarcar, però, que no em refereixo tan sols a aspectes com la tendència sexual: es tracta d’obrir el visor a través del qual mirem les persones per tal que qualsevol individu pugui desenvolupar les seves característiques i explotar-les en el millor dels sentits possibles. Negar és atrofiar, acceptar és potenciar. 

El que aquí reivindico és que, si com a pares volem que els nostres fills se sentin estimats i valorats, i que creixin amb una autoestima forta, valorant allò que els diferencia dels altres, no podem més que desitjar que a les escoles es trobin uns agents escolars en els quals es puguin veure reflectits i, per tant, que entenguin que no existeix una única equació humana que assegura el camí de la felicitat. Només la construcció de la nostra pròpia operació aritmètica ens permetrà trobar el nostre camí. A la primària, els alumnes encara tenen una visió molt tancada de la societat, patrons hermètics i construïts sobre les bases del “bo” i el “dolent”, tot allò que se surt del model és rebutjat, inclús en ells mateixos: quan un alumne té gustos que surten del que és comú se sent malament, ell mateix es menysprea, quan el que seria millor per a tothom seria que trobés la manera d’explotar allò que és, per tal de donar el millor de si.  

Els problemes d’inclusió, la diversitat, les minories socials, s’aborden a les escoles amb l’alumat com a nucli del “problema”, com si en l’etapa adulta estiguéssim curats de les conductes discriminatòries. Així doncs, una vegada més, el pes del discurs recau sobre l’alumnat, seguint la clàssica tendència de presentar l’adult com l’ésser acabat i perfecte. Si ho pensem bé, el tractament que se’n fa, de la diversitat, és ben hipòcrita, en tant que els mestres segueixen abordant-les des d’una actitud de model i perfecció que més que donar seguretat a l’alumnat els n’allunyen. A més a més, no hem d’obviar que s’està donant una visió equivocada de la maduresa: aquell moment en què tots els problemes que tinc com a nen/a desapareixeran. Per què la figura del mestre segueix sent aquella que remet a una persona modèlica i que segueix a la perfecció els cànons de ciutadà tradicional i de figura tan homogènia? Per tal que el discurs sobre la diversitat arribi als alumnes, per tal que sigui sincer i veraç, cal trencar el patró que es té o s’espera dels mestres: persona heterosexual, casada i amb fills. Es parla del mestre com a model, i així hauria de ser: un model de la diversitat que hi ha al món. Per tot això cal, en primera instància, trencar la imatge que es té dels mestres. No he mencionat les famílies, però elles haurien de ser les primeres d’acceptar les diferències entre els mestres. En segona instància, hem de tancar el cercle dels discursos que es donen a l’aula i incloure’ns-hi quan en parlem: si es parla de pors, explicar les pors adultes; si es parla de famílies, parlar-ne obertament... Hem d’aconseguir que els alumnes no sentin que ells són sempre el centre dels “problemes” a tractar i que s’adonin que allò que els succeeix a ells també ens succeeix a la resta. Allò que anomenem diferències, malgrat ja no són diferències sinó realitats ben establertes, no poden ser normalitzades si no les normalitza primer qui les vol normalitzar. 

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada