dijous, 31 de març de 2016

Dues princeses barbudes


No és que a la Leia i a l’Elsa els hagi crescut una barba d’aquelles que es porten ara. Dues Princeses Barbudes són en realitat el Marc Marcé i l’Helena Casas, dos músics amb molt talent i un bon grapat d’instruments de joguina. Avui parlem amb ells de projectes passats... i futurs!


Per Amparo Solís. Realitzadora de Benecé

- Per què teniu aquest nom tan peculiar?
És una cosa poètica. Barba com una cosa forta, amb ímpetu, amb decisió i energia. Princeses és la creativitat, il·lusió, fantasia... Tot, una barreja.
- Des de quan existiu i com vau començar?
Deu fer uns cinc anys ens van proposar una feineta per a un disc que es deia Musiquetes per la Bressola, per recollir diners per a les escoles en català de la Catalunya Nord. Vam fer la versió de Què li donarem a la pastoreta i aquí es va quedar. Més tard va sortir una altra ocasió i vam fer tot un repertori, però primer eren tot versions de cançons tradicionals. És el nostre primer disc, Cançons i rimetes.
- Quines característiques emocionals, mecàniques, d'equips de so, tenen els instruments de joguina per ser la base del que feu?
Són molt bonics exteriorment, els nens els tenen a casa també i de seguida es crea una empatia, els volen tocar quan arriben a casa seva. D’altra banda, com a músics, ens van fatal perquè no afinen, les tecles són més petites, es fan malbé..., però és clar, és tan entranyable que ens debatem sobre què hem de fer.
- Per a les cançons que feu, us inspireu en clàssiques, en tradicionals?
Jo crec que les cançons que vas sentint al llarg de la vida et van quedant a dins i fas una mena de barreja de tot. Des de clàssica, perquè els meus pares són de música clàssica, fins a tradicional, pop, rock..., tot!
- Parlem una mica de cadascun dels vostres tres discos?
El primer, Cançons i rimetes és una mica el casual, de música tradicional. La gràcia del disc van ser els instruments i fer-lo una mica més minimalista, com pop, però molt senzillet. 
Jo crec que amb el segon, De nit, vam treballar molt més; les lletres i la música són nostres. És allà on neixen realment les Barbudes.
M'encanta el tercer, Sempre de vacances. Estem molt contents, perquè explica la vida de les orenetes, però sempre amb jocs de paraules i doble joc, parlant de la vida de l’ocell però també de la vida de l’humà: les persones, els problemes de les segones residències o de l’habitatge..., parlem del niu, però també estem parlant de com és de difícil tenir una casa.
- I per què les orenetes?
Perquè aquí davant de casa nostra es veuen uns nius d'orenetes. I a la primavera sembla una autopista d'orenetes, és genial: estem en un segon pis i les veiem per dalt com volen. Però si al nostre carrer hi ha una fàbrica de roba, també podríem parlar de la fàbrica. És igual, la qüestió és la manera de dir-ho, el to, amb alegria, simpatia i sense ser falsos.
- He llegit que hi haurà espectacle a la primavera, és així?
Sí. El disc de les orenetes, posat en escena. Serem quatre músics. Al gener i febrer hem assajat amb els altres dos músics. L'espectacle serà més per ballar, més per a exteriors, no serà música tan baixeta, tan íntima.
- Elena, creus que falta alguna cosa més per comentar que sigui important?
Una cosa que nosaltres sempre recalquem és que encara que nosaltres toquem per a nens, o que toquem per a grans, o que toquem per a gent molt gran, sempre estem igual. Que no suportem quan algú fa un espectacle per als nostres fills i els parla com si parlés a tontos. Com ja hem dit, som naturals.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada