dimecres, 13 d’abril de 2016

Llegim i ens agrada


Sovint podem pensar que llegir “és un pal”, però què passaria si jo et digués que no i, a més, em posés a llegir amb tu.

 

Per Paula Jarrin. Llibretera
 
Quan s’estava acostant el dia ple de llibres i roses pel carrer, anava amunt i avall traginant novetats, catàlegs, fent equilibris sobre un delicat fil de lletres, quan de sobte vaig sentir al carrer un noi i una noia dient “Quin pal, això de llegir”. I em vaig parar a pensar quins llibres devien haver arribat a les seves mans per dir que llegir és un pal. M’hi vaig apropar i, xerrant amb calma, els vaig proposar un joc, com el que us proposo ara a vosaltres: anem a buscar llibres que us interessin, que us facin riure, que us traslladin a universos diferents i que us facin menjar el cuc de la lectura.

Vam anar a la llibreria (també s’hi val anar a una biblioteca) i vam començar el joc. “Si us plau –els vaig demanar–, digueu-me una paraula que resumeixi el que més us agrada.” Ella va dir amics i ell em va dir lluites impossibles. Som-hi!

Ella va dir amics, i un somriure se li va escapar per sota del nas, i jo vaig pensar en Com enamorar-se sense prendre mal, de la Susie Morgenstern, dins la col·lecció Nandibú Jove de l’editorial Pagès. Un llibre que parla directe als adolescents, en la seva llengua, en el seu to, sense menysprear els seus problemes. I ella va somriure, el va agafar i va buscar un lloc tranquil per posar-se a llegir.

Ell va dir lluites impossibles. Una volta al cap i vaig repreguntar: una guerra galàctica? Els seus ulls es van il·luminar, anava pel bon camí. Sant Jordi de les galàxies, del Jaume Copons i la Liliana Fortuny, editat per Combel. Sí, aquest era el seu llibre. I reia. I girava les pàgines. I tots tres ens vam seure a llegir, cadascú el seu llibre. Però plegats.

De sobte ella em va dir: “I la teva paraula?” Jo vaig respondre: “Història.” Tenia sobre la falda, mig obert, Adam i Thomas, de l’Aharon Appelfeld, editat per Cruïlla. Tots dos, encuriosits, es van apropar i vam començar a llegir en veu alta: “Caminàvem donant-se les mans...”, i sí, la història és això, les històries petites que ens arriben al cor. I vam continuar llegint fins ben entrada la tarda. I ells van dir: “Podem tornar un altre dia?” Només vaig poder dir: “És clar que sí, és casa vostra.”

No van passar ni quatre dies que eren un altre cop a la llibreria, tots dos. I havien pensat les seves paraules: ella va dir estiu i ell va dir increïble. Jo vaig dir en veu alta Duna (Muriel Villanueva, il·lustrat per Ferran Orta, de Babulinka Books) i El noi que nedava amb piranyes (David Almon, il·lustrat per Olier Jeffers, de Bambú) i tot dos van córrer a veure qui el trobava primer. I tots dos es van posar a llegir. I reien, i s’emocionaven, i deien: “Aquest llibre parla de mi.” Sí, els llibres també parlen de tu. Només has de trobar el teu lloc. “Llegir és un pal?”, vaig preguntar. I tots dos van dir que no, que llegir era trobar-se amb ells mateixos, anar a llocs que no coneixien, trobar-se personatges com ells, trobar amagades les seves històries. Llegir és volar amb la imaginació, llegir és llibertat.

I ara et pregunto a tu: quina és la teva paraula? Vés a les llibreries, rere la teva paraula hi ha un llibre esperant-te.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada