dimarts, 31 de maig de 2016

L'amant de la veu

 

 

Mariona Sagarra s’autodefineix com a creadora de situacions en què la música és el més important i sobretot la manifestació vocal. Per a ella la veu és la capacitat de generar sons i d’investigar més enllà del que és la melodia.


Per Amparo Solís. Realitzadora de Benecé

La veu és el nostre instrument personal. Què té la veu per a tu?
La veu per a mi és l’ànima, és el signe més identitari que tenim les persones, inclús més que les empremtes dactilars. Ara amb les tècniques de gravació, que s’han desenvolupat moltíssim, pots diferenciar qualsevol veu, i no n’hi ha mai cap d’igual, i són diferents per la vibració, una cosa personal i intransferible, encara que ens assemblem en el so els uns als altres, familiarment...
I la música?
La música d’entrada té una estructura absolutament efímera; és un so que ocupa un temps, es genera i desapareix. Per tant, la música té la màgia de l’intangible, és una cosa que no es pot tocar però que l’oïda percep i que porta informació al cervell. La música és l’ordenació dels sons, és un total. Jo crec que no es podria viure sense música.
Es pot treballar amb música i veu si no sents emoció?
Jo crec que sempre una música provoca emoció, ens hem de tancar molt i molt perquè no ens provoqui alguna emoció; em refereixo a la música sense paraules, perquè la paraula ja té una altra emoció, ja té un significat específic. L’espai sonor sempre genera algun tipus d’emoció, alegria, tristesa, pànic... i, si no, per què és tan important la música en les pel·lícules? Doncs perquè ajuda la imatge provocant un sentiment. La música sempre provoca un estat anímic o una emoció.
La gent canta molt poc, per què no cantem?
Penso que estem en plena banalització de la música: la seva invasió en el nostre dia a dia, la capacitat tan enorme que tenim de sentir música constantment, fa que al final no la valorem. Vas en metro i sents música, vas a grans magatzems i sents música, i sents músiques que normalment no són les que tu escoltaries a casa teva, i tenen sempre un mateix perfil. I això ens porta a un empobriment molt gran de la facultat que tenim tots per cantar. Això és molt trist, perquè les cultures que no estan tan evolucionades com la nostra, si és que nosaltres entrem en aquesta definició d’evolució, segueixen cantant, segueixen fent música i segueixen trobant-se després de dinar per fer la sobretaula cantant. Per tant, aquesta mancança és un empobriment molt gran de la nostra cultura, i encara més una cultura com la nostra, llatina, que sempre ha cantat.
T’agrada estar sempre envoltada de coses efímeres com la veu i, en els teus espectacles, elements com la sorra, el dibuix de Perico Pastor, les ombres...?
No és que m’agradi, és que és així com ho vull. Una de les coses que més m’agraden de la música i de la vida és que són efímeres, no m’agraden les coses perpètues, no m’agrada pensar que tot és definitiu. Jo crec que les coses s’han de treballar, les amistats, els amors..., tot s’ha de treballar, jo no sóc la mateixa ara que fa trenta anys, per sort. El temps passa i jo o em cultivo o m’estanco. Llavors en els espectacles m’agrada molt treballar amb sorra amb el Borja González, m’agrada treballar amb dansa amb la Sol Picó, m’agrada molt treballar amb coses que passen, és a dir, si hi ets en aquell moment i ets per allà pots entrar en aquest joc, i si no hi ets, doncs no passa res, potser un altre dia hi seràs. I això a mi m’interessa molt, per això m’agrada tant el món de l’espectacle, perquè és efímer, és el que hi ha, el text pot ser sempre el mateix però mai a la vida s’interpretarà de la mateixa manera.
 

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada