dimarts, 30 d’agost de 2016

Jugant amb la veu

Il·lustració de Daniel Torrado. Del DVD El més petit de tots, disponible a BNC Children

 

Fa alguns mesos parlàvem amb la Mariona Sagarra, creadora de moments sonors, sobre la veu, la música i l’efímer de les coses que li agraden. Avui continuem parlant sobre els seus treballs i els seus projectes.


Per Amparo Solís. Realitzadora de Benecé.

Com dissenyes els teus espectacles per a nens i per a públic familiar?
En general, m’agrada molt entrar a fons en un tema, per aprendre i oferir el que tinc, que és bàsicament la meva veu, els meus coneixements i les meves inquietuds.
En el cas dels nadons, vaig haver d’estudiar el seu sistema vital, que és molt ràpid, no pots estar 20 minuts amb la mateixa activitat, has d’anar canviant constantment, i vaig fer un espectacle de 45 minuts en el qual passaven per diferents músiques i molts estats anímics. Una cançó podia durar, només, un minut o dos, i anava acompanyada d’uns massatges, això feia que el nen sentís l’estímul auditiu i el tàctil, dos sentits que tenim des del naixement i que són els últims que perdem quan som vells o estem amb menys facultats. D’aquell espectacle és d’un dels que em sento més orgullosa. Em deien els pares, “com ho has fet perquè estiguin atents tota l’estona?”, pensa que eren nens de 5 o 6 mesos. Després, quan ho he fet per a nens més grans, de 3 a 6 anys, hi ha d’haver també molta agilitat, les músiques també han de ser variades, però els has d’implicar perquè hi participin, perquè si no en formen part, desconnecten.
I quan són més grans, per on comences, amb una idea, amb una necessitat de quelcom que no existeix...?
Les dues coses. Normalment començo per la idea. Jo vaig ser la primera persona que va fer aquí un espectacle per a nadons, m’hi vaig posar perquè m’ho van demanar des de l’Auditori, però jo no havia vist mai un espectacle així, ni sabia si s’havia fet o no. A la vegada parteixo d’una necessitat o d’alguna cosa que em demanen, això sí que és una manera d’aprendre. “Com puc explicar un conte a un nen de quatre o cinc anys i que estigui atent?” Això ja és un bon estímul per buscar melodies que els impliquin i que tinguin a veure amb la realitat d’ara, no només cantar cançons antigues com El Joan petit quan balla.
Què és la poesia encantada?
La poesia encantada és un joc de paraules. És encantada perquè és cantada i és bonica. És un taller que faig pels Serveis Educatius de CaixaForum i ho fem per apropar la poesia i la música als nens i nenes. Vaig pensar “què és el que a mi m’hauria agradat que algú fes quan jo era petita per entrar en el món de la poesia?”. I això és el que vaig fer. Primer treballem el cos: respirem, vocalitzem, fem jocs amb la veu... porto els nens cap al meu terreny i recitem un poema de la Joana Raspall, jocs de veu i poesia, després s’han d’inventar una cançó en equip, i si hi ha diferents idees per fer-la doncs han de pactar i l’han de presentar als altres companys. De fet, ells estan contents perquè han fet una creació i s’han aproximat a la poesia sense cap teoria; jo no explico res, és pràctica, llegir, fer-se-la seva, respectar-se el seu cos i respectar la seva veu i el ritme de les paraules. A vegades el més senzill és el més important i el més engrescador.
En què estàs treballant ara?
Estic acabant la gravació d’un disc sobre poemes de la Montserrat Abelló, que va morir l’any passat, amiga meva, una senyora de 97 anys, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, una gran poeta i una gran productora de poesia de dones. Tinc uns llibres increïbles de poesia anglesa feta per dones, gràcies a ella. Una gran persona! I, també, moltes escoles em demanen que continuï fent treballs de poesia. És fantàstic que els nens puguin engrescar-se amb la poesia, la veu i la creació sonora.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada